Article de Salvador Cardús “Monument als bons desigs” (Diari de Terrassa) i resposta del BiTer

Aquest article d’opinió de Salvador Cardús ha estat publica al Diari de Terrassa el 24/09/2016. Tot seguit la resposta del BiTer, publicat al mateix diari el 27/09/2016.

Monument als bons desigs (Salvador Cardús Ros)

Hi ha homenatges profundament merescuts a persones destacades pel seu servei a la comunitat, per les seves actituds heroiques o els seus descobriments científics. I hi ha commemoracions d’esdeveniments que mereixen ser recordades, bé sigui pel bé que han fet a la societat, bé sigui per no oblidar el mal que li han causat. Ara bé, a Terrassa acabem
de fer un gest d’una gran originalitat. Acabem d’inaugurar un monument commemoratiu a una cosa que encara no ha passat. A un desig. A un ideal. A una voluntat, si voleu. No em sembla malament. Parlo del monument a la bicicleta, en una molt bonica realització de l’artista -i tantes altres coses, totes bones- Joan Martínez, Terrassenc de l’Any 2014.

El fet és ben curiós, però. Reconeguem-ho. Ara que escric l’article, com qui diu, enfilat dalt d’una bicicleta –on estic treballant, només s’hi pot anar a peu o en bicicleta, i n’hi ha milers i milers-, la idea de fer un monument a un objecte tan quotidià sonaria estrany. Aquí a la Universitat d’Stanford, on tot són bicicletes, si a algú se li acudís fer-los un monument seria la riota de tothom. I no perquè en ple Silicon Valley no es valori aquest vehicle. Tot el contrari: perquè allò que a Terrassa és un anhel aquí és una realitat pràcticament forçada: al campus, no hi ha alternativa.

Ara bé, des de la distància –i amb experiència de ciclista-, em permeto unes observacions. Primera, sense saber què és l’ou i què la gallina, el cert és que la generalització de la bicicleta haurà d’anar acompanyada d’un respecte mutu entre ciclistes, vianants i vehicles. Aquí no hi ha cap ciclista que vagi contra direcció; que assetgi els vianants per les voreres i que es dediqui a esquivar-los a tota velocitat; que se salti semàfors fent l’astuta trampa de passar d’anar pel carrer a anar per la vorera per esquivar-los (això, si té escrúpols!), i tantes altres males pràctiques. I, aquí, els ciclistes pedalegen tranquils i saluden els desconeguts amb qui es creuen. No es mouen amb cap superioritat moral: ni per salvar la humanitat de cap mal ni per fer salut. És, sobretot, una qüestió pràctica i que facilita la vida de tothom. Des que hi sóc, i porto força quilòmetres fets, també per carreteres principals, encara no he vist cap comportament de risc i la relació entre vehicles de motor i bicicletes és cordial. Res a veure amb Terrassa, on ja vaig explicar fa temps que vaig deixar d’anar en bicicleta per vergonya aliena i perquè –amb raó- la gent et mira malament.

En segon lloc, cal demanar sentit comú a les autoritats municipals a l’hora d’afavorir la bicicleta, sense operacions tan costoses com inútils, amb semàfors especials i altres galindaines. Menys propaganda política i més sentit pràctic. Tot pot ser més senzill i més econòmic. I, sobretot, s’ha d’aplicar amb sentit comú. Finalment, suggereixo que, si no volem fer-nos riure –o plorar- a nosaltres mateixos, posem un horitzó raonable a l’objectiu del monument. Imagineu-vos que d’aquí a deu anys tot segueixi igual, els vehicles enfrontats a les bicis, les bicis molestant els vianants per les voreres o circulant contra direcció i els vianants fent mala cara als ciclistes. El monument pot acabar sent una mena de “mur” local de la vergonya. Si en un parell d’anys no hem canviat radicalment, potser caldrà endreçar-lo al magatzem municipal. I, francament, no m’agradaria que el meu amic Joan Martínez es disgustés.


Sí, Sr. Cardús: (Associació BiciTerrassa Club – BiTer)

Ha dado Vd. justo en el clavo. Lo que pretendemos en el BiTer es, precisamente, que en Terrassa sea normal lo que es normal en Stanford, en Amsterdam o en Pontevedra. Por eso cada jueves salimos a las calles o promovemos el Monumento a la Bicicleta. O nos dedicamos a otras muchas actividades e impulsamos muchas otras iniciativas, que no se ven tanto y no puedo detallar en tan poco espacio.

También acierta Vd. plenamente cuando señala que las Administraciones tienen que gastar con sentido común los recursos que emplean en normalizar la situación. Y también estamos en ésas, créame.

Ya puestos, quizá Vd., que es sociólogo, nos pueda aclarar algunas cuestiones que nos planteamos a menudo. Sobre todo, ¿por qué en este país es tan difícil la convivencia entre ciclistas, peatones y automovilistas? Es decir, ¿por qué hace falta que existan grupos como el nuestro? Aunque, a la vista de esas preguntas, está claro que la gran cuestión es: ¿por qué no hemos sido capaces de inculcar en los chavales -incluso en los que ya se han hecho mayores- el respeto a los demás?

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Accions del BiTer, La bicicleta a Terrassa i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s