Conceptes bàsics per analitzar, comprendre i poder solucionar el problema dels carrers Galileu/Arquimedes i altres carrers de Terrassa on la contaminació i circulació excessiva de vehicles generarà una situació insostenible per als nostres co-ciutadans.
Donat el suport que des de BiTer donem als veïns d’Arquimedes i Galileu i en general a tots els ciutadans de Terrassa que desitgen una ciutat més saludable, segura i sostenible, relatem a continuació una sèrie de preguntes i respostes que volem compartir i que ens poden ajudar a plantejar bé el problema i trobar solucions.
És una constant el nombre de cotxes que circulen pels carrers de Terrassa?
No. La població de Terrassa creix permanentment, hi ha nous barris desenvolupant-se arreu, com Can Bosch, Can Colomer, AEG, Gas, etc, per tant, milers de nous habitants els anys que venen amb milers de nous cotxes que voldran circular també pels carrers “de tota la vida” com Galileu, Arquimedes, etc. El nombre de vehicles que circularan pels nostres carrers no pararà de créixer si no es prenen mesures.
Aquelles teories que creuen que si no modifiquem el pas de vehicles per carrers com Galileu/Arquimedes al meu carrer proper no m’afectarà, són falses, els cotxes com un fluid acaba ocupant tot l’espai possible incrementant també la circulació en aquests carrers propers per evitar els cada vegada més freqüents embussos de Galileu/Arquimedes.
Existeix una solució davant d’aquest problema?
Sí, des de fa més de seixanta anys a Europa, centenars de ciutats treballen per reduir el nombre de vehicles que circulen pels seus carrers, des de 1970 a Groningen als Països Baixos i fins ara més de 200 grans ciutats com la nostra apliquen mesures modernes de recuperació d’espai per al vianant i reducció de l’espai pels cotxes, obtenint sempre zones amb augment de comerços, zones de vianants i habitatges amb més qualitat de vida.
Quin és el principi aquí anomenat del “Dònut” a altres llocs “rosquilla”?
És el principi de considerar la ciutat com un dònut on s’impedeix el trànsit de pas en el que seria el forat del dònut. És a dir, no és possible travessar la ciutat pel centre del dònut, sinó que s’ha de fer pels voltants de la corona.
És quan es vol travessar el dònut pel seu forat, quan es concentra el 50% del trànsit i ho fa de la manera menys eficient possible, perquè és on es produeixen els embussos i, per tant, la velocitat mitjana de desplaçament és molt baixa i la contaminació màxima. En crear aquestes zones restringides la circulació es deriva pels voltants del dònut on no es produeixen embussos i la velocitat mitjana de desplaçament és molt superior. A la vegada aquest impediment o dificultat “evapora” molt trànsit sobretot aquell que recorre menys de 2 – 3 km de mitjana, trànsit que no té previst sortir de la ciutat. Aquestes persones es passen a altres mitjans de transport sostenible, a peu, transport públic i patinet o bicicleta.
Què és la circulació “evaporada”?
És una part del trànsit de cotxes/motos que desapareix davant les noves restriccions o dificultats que es presenten per travessar determinades zones de la ciutat. Si un conductor no té l’obligació d’agafar el cotxe/moto perquè el seu desplaçament no és a l’exterior de la ciutat sinó que és dintre de la mateixa i amb una distància no superior a 3 km decideix canviar de mode de transport i anar a peu, transport públic o bicicleta.
Què és el trànsit “induït” també anomenat “efecte crida de cotxes”?
És el concepte contrari a l’anterior. Quan s’obre un nou carril de circulació o un nou carrer, molts vehicles veuen una oportunitat de millorar els seus recorreguts i decideixen utilitzar aquestes noves rutes. El problema és que aquestes rutes també col·lapsaran amb el temps. Per exemple una hipotètica obertura de la Rambla d’Ègara, encara que fora a hores determinades com apuntava un hipotètic expert en primer terme, podria absorbir alguns els vehicles que circulen per Galileu, però passats uns mesos l’efecte crida faria augmentar la quantitat de vehicles en totes dues vies. Deixant de banda que fer circular vehicles privats per una via d’un sol carril per on passen més de 200 autobusos diaris amb els corresponents semàfors i parades de passatgers estaria fora de tota lògica en la fluïdesa de trànsit privat, espatllant les freqüències del transport públic (és preocupant el nivell de les propostes de solució d’alguns dels anomenats expert.)
Què és el conductor “sofà”?
És el conductor que no ha conegut altres sistemes de transport més enllà del cotxe/moto, el fa servir cada dia per recórrer una mitjana entre 8-10 carrers i triga, entre el temps de desplaçament i el de recerca d’aparcament, el mateix temps que si ho fes a peu, bicicleta o transport públic. L’utilitza 25 minuts en el desplaçament per tenir-lo el 95% del temps estacionat. També acostuma a patir sobrepès i en el millor dels casos, si va al gimnàs, també ho fa en cotxe. Treballa entre el 20 i el 40% de la seva vida per pagar aquest vehicle.
Si eliminen el trànsit de pas als carrers Galileu i Arquimedes estarem traslladant el problema a altres carrers propers?
No, l’avinguda Àngel Sallent és fins a 5 vegades més ample que el carrer Arquimedes i la Ronda Ponent ho és més de 10 vegades. La contaminació té un factor volumètric, això vol dir que els valors de contaminació del carrer Arquimedes, mortals pels veïns d’aquest carrer, diluïts entre 20 i 50 vegades serien innocus per als veïns de les citades avingudes exteriors de la nostra ciutat. Les càrregues contaminants passarien a valors negligibles.
Té sentit que a la Ronda Ponent s’aparquin cotxes?
És evident que una via de comunicació anomenada Ronda on es permet l’aparcament de vehicles privats en l’espai públic denota una falta de molts anys de previsió i disseny urbanístic a la nostra ciutat.
Què hauríem de fer?
En una primera fase eliminar el trànsit de pas només al carrer Arquimedes. Això provocaria una reorganització del trànsit.
En una segona fase limitar el trànsit al carrer Galileu, Nicolau Talló, Faraday fins Àngel Sallent.
Finalment, adequar la Ronda Ponent eliminant el pàrquing al carrer i buscant la connexió amb la sortida de la C58 darrere de l’Hotel Don Candido.
Què passarà si no fem res?
D’aquí a pocs anys tots els carrers de la citada zona hauran sofert un increment constant del trànsit amb més afectacions per la salut de les persones i ocupació de l’espai públic. La resolució del problema serà encara més difícil, complexa i traumàtica.
Per exemple aquests dies s’ha anunciat el projecte per reobrir el pàrquing del Portal de Sant Roc, això no farà res més que fer un efecte crida a encara més vehicles cap al centre de la ciutat empitjorant l’escenari actual.
Sembla que amb aquest escenari, conceptes com “revolució verda” “mobilitat sostenible” ciutat per les persones” hauran de ser canviats per, “promoció del transport privat”, “embussos arreu” “aire per no respirar · mobilitat insostenible” “Terrassa, ciutat dormitori”, perdó ara en diuen “ciutat pijama” queda més ‘cool’.
L’objectiu fundacional del BiTer era defensar la mobilitat sostenible en bicicleta a la nostra ciutat seguint un fenomen estès arreu d’Europa, però estem tan lluny de la implementació de nous carrils bici connectats i altres mesures sostenibles que ens veiem obligats a posicionar-nos davant de plantejaments més propis dels anys 50 i 60 del segle passat que de l’any 2024.
És decebedor veure que davant del diagnòstic de tota la comunitat científica mundial sobre quins son el reptes i solucions que s’han d’aplicar globalment i localment, els suposats líders de la nostra ciutat, polítics al timó de l’Ajuntament, representants empresarials, tècnics municipals, mitjans de comunicació i nosaltres mateixos, etc., no tinguem la formació o coneixements o criteri o valentia o la determinació necessària per convertir Terrassa en la veritable ciutat europea del segle XXI que hauria de ser.
